La millor manera (o, al menys, una forma gràfica) d’explicar el funcionament d’una xarxa urbana de climatització és comparant-la amb un organisme viu, en el que les canonades són les venes i artèries que fan que la sang (l’aigua calenta o freda que transporta l’energia) arribi als òrgans (els edificis connectats a la xarxa). És un organisme complex regit pel seu cervell (el sistema de control) i mantingut en funcionament gràcies als seus potents cors (les centrals de producció) que, com tot ésser viu, també és susceptible de contraure malalties com el càncer (corrosió de les canonades) o arteriosclerosis (obstruccions, deposicions i pèrdues de càrrega imprevistes).

Recentment, per evitar alguna d’aquestes malalties, Districlima compta amb un “ronyó”, un filtre en continu a la xarxa de fred que pren una part de l’aigua que circula i filtra. Quan es satura, s’autoneteja per contra corrent i continua filtrant.

Per a Districlima la innovació i la millora continua no són una opció sinó que es tracta, més aviat, del propi ADN d’aquest organisme.